Som éssers socials que busquem el reconeixement com una necessitat per constatar que existim per als altres.
Per ser reconeguts i reconèixer l’altre, hem de ser visibles per als que ens envolten i nosaltres hem de veure als altres.
Veiem el que podem veure.
Hi ha persones i situacions que són invisibles als nostres espais quotidians com l’escola, el treball, al barri, a la nostra pròpia família. Les nostres experiències i creences ens condicionen el que estem disposats a veure.
Fem invisible allò que ens qüestiona les nostres certeses, creences i valors que poden comportar un canvi en el nostre fer i sentir diari.
Cada moment necessitem veure coses diferents, focalitzem la nostra visió en temes i persones que ens confirmen allò que sentim i creiem i així ens reafirmem en la nostra visió del món.
Estem immersos en un joc de transparències, on allò visible i invisible ens va ajudant a construir la realitat a la nostra mida, per tal de poder-la habitar.
Expressions i situacions en el nostre convivència diària ens ho mostren: «… Arribes i ni em veus ….», «….. darrerament ni el veig, sempre està ocupat …», «… aquí ni et veuen, ni et volen veure …» … a partir dels 50 sembla com si et fessis invisible … »
Barris de les nostres ciutats que no volem veure i ens imposem fronteres mentals per accedir-hi, veïns invisibles d’escala, infants en aules on no són vistos ni per mestres ni pels seus propis companys, malalties que es volen fer invisibles pel fet de no ser rendibles, premsa que crea visibilitats i invisibilitats segons l’interès dels grups que els subvencionen.
Ens envolten imatges i històries en televisió i premsa que ens mostren realitats que ens inquieten i que les fem invisibles amb un clic.
Hem construït una normalitat, en la qual convivim amb éssers humans que van perdent el dret bàsic de ser vistos i reconeguts pels seus congèneres, l’any 2010 l’índex de pobresa i exclusió per Espanya va ser del 25,5%, és a dir, 11.666 827 persones estaven a Espanya en risc de pobresa i el 2011 el 26% dels nens espanyols està per sota del llindar de la pobresa.
Humans condemnats a perdre aquesta condició pel fet de no ser vistos pels seus iguals.
2.800 milions de persones, prop de la meitat de la població mundial, viuen amb menys de 2 dòlars per dia, cada dia, 30.000 nens menors de cinc anys moren de malalties que podrien haver estat evitades i el 20% de la població mundial posseeix el 90% de les riqueses.
És menys desestabilitzador no veure l’altre i negar la seva presència en les nostres vides, així no cal qüestionar quant hi ha de mi en la situació que viu l’altre, com si d’un exorcisme es tractés l’allunyo de mi i em protegeixo de la possibilitat que a mi em passi mitjançant el meu silenci, la meva por i la meva negació. Si no ho veig no existeix, i així podem seguir vivint en nosaltres i per nosaltres mateixos.
Veiem com si d’un «altre» es tractés el sofriment dels «altres».
És una responsabilitat ampliar la nostra visió i permetre’ns deixar entrar a la nostra mirada als altres que ens envolten, encara que això ens qüestioni la nostra manera de viure.
No negar-se a veure i preguntar què puc fer per veure el que no veig és obrir la possibilitat de transformar la nostra quotidianitat excloent.
Incloure a «l’altre» que fins llavors ens era ocult és donar-li entrada al nostre món.
Assumir que tots som un i que la coherència en la nostra convivència diària, la nostra forma de relacionar-nos amb les persones i les situacions, pot fer que situacions ocultes emergeixin i es facin ostentosament visibles, inquietants i molestes i en no poder ocultar-les, ens corresponsabilitzem.
Enllaços d’interès: